Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona aixecat per ordre del govern per a la formació del projecte d’eixample. 1855
CHCM
El procés de reforma i Eixample de Barcelona.
Fins al 1854 es mantenen les muralles a la ciutat. Per als militars són intocables i paralitzen qualsevol creixement en la zona de defensa al seu voltant.
Per emprendre la reforma, manca un plànol general d’alineacions obligatòries per a la propietat dels terrenys. Un instrument que va ser clau en la renovació de París, ciutat que sempre va ser el model per a Barcelona.
És en la dècada de 1850 quan l’Ajuntament promou una reforma ambiciosa i opta per la ruptura amb els militars. El clam i la reivindicació ciutadana per un eixample de caràcter il·limitat triomfa enfront de reformes més limitades a l’entorn immediat de la ciutat que defensen els militars. O d’operacions de reforma interior més acotades com les realitzades en el nou eix Ferran-Plaça Sant Jaume-Princesa. El 1853, el bloc civil de la ciutat -Ajuntament i les forces vives – pacten un programa de tres punts per a la reforma de la ciutat: 1. Eixample il·limitat, 2. Propietat municipal dels terrenys de les muralles, 3. Passeig arbrat en lloc de perímetre fortificat.
El 1854 triomfa un cop d’estat progressista cosa que permet que la ciutat de Barcelona plantegi i executi, amb la ratificació del Govern, l’enderroc de les muralles. El programa d’eixample il·limitat
es comença a executar i és per això que l’Estat encarrega a l’enginyer de camins Ildefons Cerdà l’execució d’un plànol topogràfic dels afores de la ciutat que cobreix tot el pla de Barcelona.
El plànol inclou tots els pobles, nuclis i ciutats que encara no havien sigut annexionades a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Icaria, La llacuna, el Clot, el Camp de l’Arpa, Gràcia, Putxet, Sant Gervasi, Sarrià, Pedralbes, les Corts de Sarrià, Hostafrancs, Sans, la Bordeta, Collblanc.
Sobretot el que ens interessa més és veure com s’hi dibuixen totes les rieres i torrents, alguns marcant clarament els límits entre termes municipals. És un darrer retrat complet d’un estat de coses que canviarà completament. Utilitzant aquest plànol, es dibuixaran les diverses propostes de disseny del futur eixample de la ciutat. Imaginem l’expertesa que Cerdà haurà aconseguit cartografiant aquest territori amb tots els seus detalls, viles, arquitectures, topografia del terreny i vies d’aigua.
Molts d’aquests elements seran modificats per donar preponderància a la urbanització, carrers i avingudes, al traçat del ferrocarril. I també a resoldre una situació que era tinguda com un problema, aturar i desviar el pas de les vies d’aigua per superposar-hi una geometria urbana més racional i mentals que contextual. Un envelliment i modernització sotmesos a les exigències del progrés. D’aquest progrés venim, a un altre retorn aspirem.
Ildefons Cerdà.
Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona levantado por orden del gobierno para la formación del proyecto de ensanche. 1855
El proceso de reforma y Ensanche de Barcelona.
Hasta 1854 se mantienen las murallas en la ciudad. Para los militares son intocables y paralizan cualquier crecimiento en la zona de defensa a su alrededor. Para emprender la reforma, falta un plano general de alineaciones obligatorias para la propiedad de los terrenos. Un instrumento que fue clave en la renovación de París, ciudad que siempre fue el modelo para Barcelona.
Es en la década de 1850 cuando el Ayuntamiento promueve una reforma ambiciosa y opta por la ruptura con los militares. El clamor y la reivindicación ciudadana por un ensanche de carácter ilimitado triunfa frente a reformas más limitadas en el entorno inmediato de la ciudad que defienden los militares. O de operaciones de reforma interior más acotadas como las realizadas en el nuevo eje Ferran-Plaça Sant Jaume-Princesa. En 1853, el bloque civil de la ciudad -Ayuntamiento y las fuerzas vivas – pactan un programa de tres puntos para la reforma de la ciudad: 1. Ensanche ilimitado, 2. Propiedad municipal de los terrenos de las murallas, 3. Paseo arbolado en lugar de perímetro fortificado.
En 1854 triunfa un golpe de estado progresista lo que permite que la ciudad de Barcelona plantee y ejecute, con la ratificación del Gobierno, el derribo de las murallas. El programa de ensanche ilimitado se empieza a ejecutar y es por eso que el Estado encarga al ingeniero de caminos Ildefonso Cerdá la ejecución de un plano topográfico de las afueras de la ciudad que cubre todo el llano de Barcelona. El plan incluye todos los pueblos, núcleos y ciudades que aún no habían sido anexionadas a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Icaria, La laguna, el Clot, Camp de l’Arpa, Gracia, Putxet, Sant Gervasi , Sarrià, Pedralbes, las Corts de Sarriá, Hostafrancs, Sans, la Bordeta, Collblanc.
Sobre todo lo que nos interesa más es ver cómo se dibujan todas las rieras y torrentes, algunos marcando claramente los límites entre términos municipales. Es un último retrato completo de un estado de cosas que cambiará completamente. Utilizando este plano, se dibujarán las diversas propuestas de diseño del futuro ensanche de la ciudad. Imaginamos la experiencia que Cerdà habrá conseguido cartografiando este territorio con todos sus detalles, villas, arquitecturas, topografía del terreno y vías de agua.
Muchos de estos elementos serán modificados para dar preponderancia a la urbanización, calles y avenidas, al trazado del ferrocarril. Y también a resolver una situación que era tenida como un problema, detener y desviar el paso de las vías de agua para superponer una geometría urbana más racional y mentales que contextual. Un embellecimiento y modernización sometidos a las exigencias del progreso. De este progreso venimos, a otro regreso aspiramos.