Allò amagat es manifesta. Una mirada atenta i perseverant desvela el que és ocult. Es mostra una presència latent que endevinem. Connectem elements distants, descobrim relacions obertes en la història de la vida a costat de cassa. Integrem més agent actius a la conformació de la nostra part del tot.

Aquests podrien ser alguns dels objectius conscients, que anticipen el projecte Serps d’aigua en relació a les rieres de Barcelona. La ciutat ha segellat la seva presència en la superfície urbana i els habitants d’aquest indret han oblidat el seu contacte. Però una qualitat territorial tan forta, una manifestació tan rica no pot ser així devaluada i menystinguda. On és la seva força? Com es manifesta encara la seva influència? Quins lligams actius de manifestació viva podem descobrir i integrar?

Per acostar-nos-hi, ens cal sentir ara el que no és visible. Mostrar allò que és encara sensible. Realitzar actes d’art, mediumnitats, experimentar sensibilitats accentuades. Som en un temps ansiós de revelar els signes segellats. Ens impulsa la necessitat de trobar, ensenyar, mostrar, exhibir, destapar, desenterrar, exhumar, entreveure, albirar, exterioritzar, evidenciar, endevinar, inventar.

Potser podem pensar que el nostre objectiu d’exploració som nosaltres mateixos, però això ens espanta i deriven aquesta recerca en allò que ens envolta. Aplacem una vegada i una altra la interrogació incòmoda, tot despullament que considerem forçat, per atènyer superficialitats apetibles. Ens esforcem per entretenir l’exploració en els marges, sense acostar-se mai al centre.

També podem pensar que el que ens espanta és descobrir una realitat viva al nostre voltant que és més lliure, més complexa del que podem imaginar. És per això que generació rere generació hem negat, desballestat les manifestacions de la vida orgànica, la presència massa propera dels altres éssers, les evidències de la transformació constant de les formes de la matèria.

Una alternativa compensatòria i més sensata, és la de resseguir les manifestacions fútils, els símptomes evidenciats, la suma de manifestacions aparentment inconnexes, els signes externs que com a taques a la pell revelen alteracions i anticipen dolences. Manifestar alhora el fons i la superfície. Llegir l’entorn i interrogar els ulls.

Podem buscar i llegir l’emergida de les aigües ocultes en els signes. Identificar les taques d’humitat que la ciutat amaga. Relacionar-les en un recorregut lineal i connectar-les com evidencies cabdals d’un flux que continua viu. Sumar i encaixar les proves per desemmascar d’aquesta conjura i sorprendre’ns de la còmplice ceguesa dels nostres conciutadans davant signes tan evidents d’una tan forta presència. Ja que això s’esdevé davant nostre, no cal fer complexes excavacions. A ull nu, les evidències es manifesten i esdevenen inqüestionables.

Traces.

La persistent taca d’humitat en el paviment del pati ha anat ennegrint les lloses. No és uniforme, delata unes zones longitudinals on el pas de l’aigua hi és més constant. No és quelcom ocult, la superfície comença el dia reiteradament humida. No és una emanació del subsol, més aviat és un emergència que ve de més amunt, que pel desnivell del terreny davalla visiblement l’aigua per la superfície fins a perdre’s filtrant-se més enllà. Tot al seu pas queda impregnat en la superfície. Cal imaginar que el flux és persistent en en el subsol de manera continua.

Testimoniatges.

Podem observar la superposició de circumstàncies i esdeveniments com a subjectes a un atzar grotesc. Una visió materialista adjudica a les coses una autonomia només condicionada per la seva substància lligada a les qualitats físiques. És la principal causalitat que alguns poden admetre, davant la qual la voluntat humana lluita per imposar transformacions i actes que permetin la consolidació de les formes i les matèries sotmeses a les lleis ineludibles de l’entropia.
Un local comercial en la planta baixa d’un bloc d’habitatges, porta mesos buit sense cap ús. En un moment donat comencen obres de reforma per instal·lar-hi un servei o negoci. La reforma és important tant en interiorisme com en els equipaments que s’hi instal·len. Es tracta d’una clínica odontològica amb una imatge i uns recursos significatius. El negoci està obert uns mesos però no es consolida. Les portes estan ara tancades amb tot l’equipament abandonat a dins. El local en el seu aspecte comença a degradar-se. La seva situació coincideix exactament amb la traça del curs d’aigua que circula pel subsol.

Vestigis.

Si destapen el que està ocult tenim moltes possibilitats de trobar-ho. No serà una descoberta sinó la confirmació d’una dura evidència que haurem d’afrontar. A la ciutat densa, destapar és una operació lligada a l’acte de construir. I per a construir cal primer destruir. S’enderroca un edifici que feia un temps que estava parcialment desocupat. Tenim suposicions de que es troba enmig de la línia que dibuixa la riera. L’enderroc allibera el solar i comencen les excavacions per bastir els fonaments. Es vol fer una important aparcament soterrani, s’ha d’arribar fins una profunditat important. Durant setmanes els camions treuen terra del solar. L’esvoranc és espectacular, de quinze a vint metres de profunditat. Malgrat el mur que protegeix les obres, entre les escletxes s’endevina el gran forat i en el fons l’evidencia del toll d’aigua. Una acumulació d’aigua que no correspon als restes de la pluja, és una emanació constant d’aigua que hi circula i s’acumula. Equips de bombeig funcionen constantment per extreure l’aigua del terreny sense èxit. Finalment l’obra construeix una gran llosa de formigo armat al fons de l’esvoranc. Es construeix una caixa que es vol estanca a una humitat que no podran aturar.

Senyals.

Volem llegir els llocs com si fossin un text de composició lliure. Interpretar les imatges com si constituïssin per elles mateixes llocs accessibles, d’una lògica premeditada, però no per nosaltres. Com si acomplisin una resignada obligació, un mandat pregon, la il·lustració necessària de comunicacions profundes.

Vincular imatges icòniques al significats del llocs, és una capacitat que no tothom exerceix d’una manera conscient, però que si que forma part d’una comunicació oculta que revela un nivell de significació inconscient que emergeix a la superfície compassant un significat social. Les persones sotmeses a xocs, a traumes, son capaces de fer sortir constatacions i relacions ocultes per mitjà de representacions vehiculades per imatges que els delaten els conflictes interiors.
La ciutat no és només una experiència de relacions abstractes com suposa un tipus d’aproximació arquitectònica i urbanística. La nostra ment és visual i icònica, vivim en l’enllaç constant de significats i encadenaments narratius. I la ciutat és un ecosistema de comunicació constant, sotmesa a l’escriptura i la lectura personal i col·lectiva. El signes creen els llocs i també les imatges accentuen significats que ja formen part d’uns condicionants latents en el lloc que les acullen.

El mur que tanca les obres del solar inundat, és objecte constant de pintades i signes de caràcter social i polític en controvèrsia constant. El mur és un espai d’expressió lliure del veïnat que s’escriu i es contesta cada dia. L’empresa constructora, cansada de repintar el mur encarrega una il·lustració mural a un professional que en pocs dies executa una imatge aparentment neutre i d’un estil a la moda i ben realitzat. El o la professional que l’ha fet, ha triat una composició que superposa personatges amb imatges relatives a la ciutat de Barcelona, en un desordre atractiu que trenca les relacions de coherència i d’escala. Un dels motius principals que es repeteix és un flux d’aigua desbordat, en forma d’un onatge que es precipita i agita el conjunt de la imatge. La imatge ha reverberat les energies ocultes per a fer-les encara més presents.